Properes xerrades:


Contes publicats

Contes publicats

dilluns, 27 de febrer de 2017

COM FOMENTAR LA RESPONSABILITAT ALS NOSTRES INFANTS





En un article anterior, titulat Com fomentar la responsabilitat en els infants, vam establir que educar als fills per tal que siguin responsables és un dels principals objectius que tenim com a pares.  Per això, calen estratègies educatives adequades per tal que les normes que els fan ser responsables arrelin de manera que exercexin aquesta responsabilitat de manera autònoma, és a dir, fins i tot quan no hi hagi ningú supervisant-los i dient-los com cal comportar-se o què cal fer en cada moment.
Com també dèiem en aquell article, ningú neix responsable. Cal ensenyar als més petits a ser responsables i per això cal tenir en compte alguns consells:
  • Establir normes i límits: Tots necessitem punts de referència per saber què hem de fer i què podem fer en cada moment, el que està bé, el que està malament, el que passarà si no es respecten les normes… Eduquem per viure en societat. Les normes i límits han de complir uns requisits:
    • Han de ser senzilles i simples.
    • Cal que siguin justes.
    • Cal que els infants tinguin molt clar quines seran les conseqüències si no les compleixen.
    • Cal aplicar les normes de forma coherent i, sobretot, justa.
  • Donar responsabilitats atenent a les capacitats i necessitats dels infants.
  • Els pares han de ser coherents comportant-se sempre de la mateixa manera, en base a uns principis i valors.
  • No ser arbitrari. Les normes serveixen per a tots per igual, en tots els moments, per això han de ser concretes i respectades per a tothom. També han de ser flexibles i estar obertes a possibles canvis.
  • Reflexionar amb ells sobre les accions o responsabilitats que han d’assumir i per què, concretar-les, escriure-les i fer-ne un seguiment.
  • Ser exigents amb les seves responsabilitats diàries, però també saber-les valorar. No cal, però, que aquest reconeixement es converteixi en un premi material.
  • Mostrar-los confiança quan els encomanem alguna responsabilitat.
  • Marcar normes de conducta per aconseguir ajudar-los a complir les seves responsabilitats.
  • Potenciar l’autonomia personal dels petits i deixar que siguin ells mateixos els que resolguin les pròpies dificultats, evitant actituds sobreprotectores que impedeixin el desenvolupament d’una conducta responsable.
  • Ensenyar-los a conèixer les pròpies capacitats i límits perquè sàpiguen en què es poden comprometre.
  • Ajudar-los a reflexionar abans d’actuar i fer que s’adonin de les conseqüències de les seves accions.
  • Ensenyar-los a ser perseverants i pacients davant les dificultats i a no buscar resultats immediats.
  • Ajudar-los a corregir els errors aprenent de les pròpies accions i a entendre el fracàs com una part de l’aprenentatge.
  • Ensenyar la responsabilitat a partir de contes, històries i llegendes exemplificadors.
  • Ser un model positiu per als fills. Els nens i joves sovint imiten els pares o els tenen com a referents.
Difícilment, un nen arribarà a ser responsable si els seus pares es comporten de forma irresponsable amb ell o amb les seves pròpies obligacions. Per poder exigir, abans hem d’ensenyar.

Claus per afavorir la responsabilitat en els infants i adolescents
  • Demostrar que confiem amb ells, controlant els seus temors o les preocupacions excessives. Alguns temors no estan ben fonamentats o resulten poc efectius.
  • Establir quines són les exigències i expectatives als nostres fills tenint en compte els nostres propòsits: Què els demanem? Què els exigim? Què poden fer? Per què? …
  • Adoptar acords familiars ( de vegades per escrit) en relació a les tasques i les responsabilitats. Arribar a acords que comprometin a tota la família i que puguin servir també per la prevenció de conflictes.
  • Promoure la constància i l’autodisciplina en relació als seus hàbits i comportaments en general. Reconèixer l’esforç i recompensar els èxits en els comportaments que demostrin més responsabilitat: “ Estem encantats perquè, des de fa un mes, no t’hem de dir que vinguis a les deu”; “Estem encantats perquè ja no t’hem de dir que paris taula o que et rentis les dents”, etcètera.
  • Animar-los i ajudar-los a prendre decisions de la manera més adequada possible, valorant els pros i contra de cada alternativa per escollir aquella amb la que guanyi més i es perdi menys, tenint en compte que qualsevol elecció té un cost. Afavorir que recullin tota la informació i que desenvolupin les estratègies d’anàlisi abans de decidir.
  • Afavorir que es faci càrrec de les conseqüències de les seves decisions personals.

ZONA DE CONFORT

COM AJUDAR ALS NOSTRES INFANTS A TRENCAR LA SEVA ZONA DE CONFORT


L’autor Gregory Cajina, autor de “Trenca la teva zona de confort”, ens explica que trencar la nostra zona de confort, aquest espai on s’emmarca la nostra vida quotidiana, on ens sentim segurs, còmodes, però, que a la vegada ens impedeix arriscar-nos i viure sense límits, per por a tot allò que no controlem.
Per poder aconseguir-ho cal canviar l’educació dels més petits, per tal que des de la infància  fins a l’adolescència ajudar als nens a assumir la seva pròpia responsabilitat i a trencar amb la seva zona de confort respectant uns límits. El millor llegat que els podem deixar una pares als nostres fills és l’autoconfiança de saber que dins del  seu caparró estan tots els seus recursos i estratègies per buscar i aconseguir tot el que necessita. Cal ajudar-los a ser capaços de resoldre problemes de la vida quotidiana, d’assolir nous reptes, a reinventar-se, perquè sabrà mirar des de diferents punts de vista. Això, l’ajudarà a créixer com a persona i a afrontar la vida amb més tolerància i empatia.


Com ho podem fer?
Hem de fer infants independents, lliures, responsables, autònoms i feliços. Per això hem de fomentar la creativitat, l’experimentació, el risc controlat..
Cal deixar que provin, que experimentin per ells mateixos... no limitar-los , ni frenar, els seus avenços, descobriments. “ Quan a un nen de tres o quatre anys ens pregunta si pot saltar des d’una determinada alçada, la nostra resposta automàtica és un NO, però li hem de deixar que ho provi. Hem de deixar que comprovin per ells mateixos la seva fortalesa i limitació. El més segur és que, si cau, ni tan sols plori, ja que ha estat una decisió seva i per tant la seva responsabilitat.
No cal ni és bo, sobreprotegir tant als nostres fills, cal que aprengui dels seus propis riscos i decisions.




Un infant s’ha d’embrutar per aprendre a integrar-se i a descobrir, s’ha de fer mal per aprendre a tenir cura d’ell mateix, a d’aprendre a arriscar-se, a aixecar-se, a espavilar-se quan se li perden tots els cromos, les xapes, a gestionar les seves pròpies emocions, a tolerar els seus fracassos, etc.
Un altre factor important per al seu creixement integral, és que se sentin estimats i no envoltats de coses. Moltes vegades els adults volem suplir la nostra absència d’afecte amb coses materials. Cal ser molt curós, és importantíssim que durant la infància se sentin estimats, notin la calidesa, l’amor, el sentiment, la comprensió... de l’adult. I compte que l’ “ absència estant present” fa tan mal com una agressió i, això no ho esmena cap regal!.

I, com no, els nostres infants, el que necessiten és temps, el nostre temps, però temps no tant de quantitat sinó de qualitat. Passant temps amb els nostres fills ens ajudarà a detectar aquelles virtuts i talents que tenen i veure’n les seves limitacions. El que més necessiten i volen els nostres fills és el nostre temps, compartit, d’oci, d’experiències conjuntes per créixer de la mà, acompanyats per aquelles persones que més els estimen.

Al seu costat i observant, descobrirem en allò que despunten, en allò que gaudeixen, en allò que els fa sentir millor , etc., i així donar-li’s allò que necessiten per desenvolupar els seus talents i no els condemnarem en convertir-los en allò que nosaltres o la societat vol que siguin. D’aquesta manera estarem fomentant, potenciant i descobrint quines de les vuit intel·ligències múltiples  establertes pel psicòleg Howard Gadner, presenta el nostre fill o filla. Només cal observar com juguen els nostres fills i adonar-nos dels  diferents talents naturals que demostrin. Cal observar la seva empatia o simpatia ( amb sí mateix i amb els altres), en el seu llenguatge, en la seva destresa en l’ús de la seva capacitat motora, en la seva curiositat i estima per la naturalesa, en l’habilitat artística ( pintura, arquitectura, escultura...), en la seva habilitat musical o capacitat visual, etc.






“Hem d’educar als nostres fills perquè afrontin la vida, no per passar exàmens, que arrisquin, que siguin responsables amb les seves decisions, tolerants, però sobretot, feliços i lliures.”

LA IMPORTÀNCIA DE FOMENTAR L'AUTOESTIMA EN ELS NOSTRES INFANTS

M'ESTIMO? M'AGRADO? ...




El nivell d’autoestima d’un ser humà té una enorme influència en la “qualitat de vida” de les persones. Quan una persona té un bon nivell d’autoestima s’alegra de ser qui és, se sent orgullós de sí mateix, s’agrada...

L'autoestima es basa en un conjunt de consideracions, positives o negatives, referides a un mateix. És la opinió que cada persona té de si mateix i es veu reflectida en les seves capacitats, personalitat, valors... És el nostre mirall real, que ens mostra com som, quines habilitats tenim i com ens desenvolupem a través de les nostres experiències, sensacions, expectatives.  És, per tant, el valor que ens donem a nosaltres mateixos.
Des de ben petits rebem missatges sobre nosaltres del nostre entorn: pares, professors, amics, companys, familiars, etc. A vegades aquests missatges són categòrics “ ets un desastre”, “ el meu fill és molt intel·ligent”, “ ets un caos”,” El teu germà treu més bones notes que tu.”, “ ets el més llest de la classe.”, etc. En canvi , d’altres són obvis, és a dir, si un pare/mare; mestre/a només està pendent de l’agenda del seu fill/a, dels deures, d’organitzar-li la motxilla, etc., aquest percebrà que el veuen incapaç perquè estan a sobre i no el deixen ser autònom.
D’aquesta manera ens anem fent una idea de com som, però això no vol dir que siguem així... sinó que els altres ens han destacat certes coses deixant de banda molts altres aspectes que tenim. Cal ser conscient de com el nostre entorn pot influir en la nostra autoestima.
La formació de l’autoestima depèn de múltiples factors: factors biològics ( temperament), factors socials ( factors familiars, amb amics, el grup, etc.) i factors emocionals.
Tal i com ja havia exposat el psicòleg humanista Carl Rogers, l'arrel dels problemes de moltes persones deriven de la pròpia infravaloració en elles mateixes. D'aquí, la importància que va agafant treballar i fer èmfasi a l'autoestima ja que aquesta és una necessitat emocional bàsica per qualsevol ésser humà. És per això que en els nens se'ls hi ha de potenciar ja que estan en procés de creixement i de formació de la seva manera de ser, per tant, el seu benestar emocional depèn d'ell mateix i també de l'entorn familiar i acadèmic que l'acompanya. Per tant l’autoestima és el resultat de la relació entre el caràcter de l’infanti l’ambient en el que aquest es desenvolupa i creix.

L’autoestima és doncs, un element bàsic en la formació personal i emocional dels infants. Del seu grau d’autoestima dependrà el seu desenvolupament com a persona, en l’assoliment dels aprenentatges, en l’establiment de les relacions, en les activitats i, sobretot, en la construcció de la pròpia felicitat. Una bona autoestima ajudarà al nen o nena a tenir un millor rendiment acadèmic, també a millorar les seves relacions socials, a vèncer les inseguretats i a tenir una bona salut emocional.
Per tant, l’autoestima es basa en dos aspectes fonamentals: la sensació de sentir-se únic i valuós i el sentiment de sentir-se capaç.

L’autoestima és una peça fonamental en la construcció dels pilars de la infància i l’adolescència. L’autoestima no és una assignatura que s’aprèn a l’escola, es construeix dia a dia, a través de les seves experiències, de les relacions personals d’acceptació i confiança.

Un infant amb una bona autoestima se sent  competent, valuós, útil... Se sent responsable, més tolerant a les frustracions i limitacions, més empàtic, sobretot, més segur de sí mateix. Una bona base emocional, amb una bona autoestima el permetrà confiar en les seves possibilitats, relacionar-se amb més facilitat i de forma adequada, comunicar-se amb fluïdesa i, sobretot, respectar-se com a persona.
Al contrari, un infant amb l’autoestima baixa, està neguitós, poc segur, desorientat, no confia en les seves pròpies possibilitats, s’infravalora, es limita, té una falsa imatge de si mateix, no es relaciona amb normalitat, es frustra amb facilitat, nega freqüentment : no puc, no sé, po sóc capaç, en definitiva, ni es valora ni s’accepta a sí mateix.

Cal estar alerta i saber veure certs indicadors dels infants amb baixa autoestima, per exemple: ser massa crític amb un mateix, ser molt perfeccionista, tenir por a equivocar-se, ser molt sensible a la crítica i poc tolerant a la frustració, tenir la necessitat d’agradar sempre als altres, de cridar l’atenció...



Com es construeix l’autoestima?

El factor que incideix més directament en l’autoestima, és la qualitat de les relacions que existeixen entre els infants i aquelles persones que tinguin un paper important en la seva vida.
Aquí hi juga un paper molt important la comunicació, tant la comunicació verbal ( allò que diem amb paraules) i la comunicació no verbal ( allò que sentim i no expressem amb paraules). Aquí té molta importància la comunicació no violenta i no verbal, ja que no ens comuniquem pel que diem , sinó pel que sentim. Les paraules tenen poder, però cal que vagin acompanyades de veritables sentiments. NO és el mateix dir “ ets un desastre!” que “et costen de vegades les habilitats motrius o d’organització”;” és agressiu”, que “ a vegades actua de forma poc tolerant”; “ ets tonto”, sinó “ està aprenent a viure”, etc.

Però, quin paper tenen els pares, educadors, mestres, etc. en tot això? Poden ajudar a construir un dels pilars fonamentals de la infància i l'adolescència? Doncs d'ells depèn l'autoconcepte que els seus fills s'aniran creant.

Per aquest motiu, a continuació deixo alguns consells per ajudar als nostres infants a enfortir la seva autoestima i a fer-los emocionalment més sans :

  •   -Crear una base afectiva segura. Establir  un vincle afectiu fort amb els pares , sobretot amb la mare. Aquest aferrament ha de ser positiu i segur.
  •  Tenir-los en compte i dedicar-los el nostre temps de manera exclusiva.
  •  Corregir els seus errors però des de afecte i estima, no des de la ira ni jutjant.
  •  Fer-los assumir tasques de casa, adequades a l'edat del nen. D'aquesta manera també farem que contribueixin en ajudar a la casa.
  •        Fer-los adonar de les seves fortaleses i capacitats no només de les seves limitacions.
  • Evitar les comparacions entre nens/es ja que tots són diferents, sobretot entre germans/es.
  • Generar un bon ambient a casa per tal de poder compartir moments del dia conjuntament.
  • No etiquetar-los, com “ desastre”;” ets un caos”; “ ets tonto”; etc.
  •  Evitar els missatges amb negatiu: "no ho fas bé" i canviar-ho per missatges més positius: "si ho fas d'aquesta altra manera segur que va bé".
  •  Reforçar positivament quan fan les coses ben fetes.
  •  Establir límits clars i sé conscients amb ells.
  • Valorar-li l’esforç no els resultats.
  •  No sobre protegir-lo, fomentarem la inseguretat i la dependència.
  • Validar les seves emocions i respectar-les.
  •  Transmetre-li afecte a partir de carícies, físiques (una abraçada, un petó,...) o emocionals ("t'estimo"...).

No cal oblidar que, si donem oportunitats als infants de provar i fer per ells sol; encara que s’equivoquin, estarem donant oportunitats de sentir satisfaccions personals, de sentir-se amb capacitats, …. estarem potenciant l’autoestima de cada infant. Ells haurien de poder fer les coses con creuen, com  poden, com saben, com aprenen, com han observat … I si s’equivoquen, els adults estarem allà, acompanyant-los en el seu procés i ajudarem a tolerar la frustració.

Amb tot, però si un nen té molts problemes d'autoestima i inseguretat, és important derivar-lo a un tractament específic amb un especialista.




Ja ho deia Jean- Jacques Rousseau: “ Estem tan obsessionats per crear la bombolla del benestar adult que se’ns ha oblidat la importància de sembrar l’autoestima en els nostres infants.”